Aquest trimestre junt a la meva companya Anna Arenas aquesta ha sigut l'aportació a la revista del nostre institut:
Estimats lectors;
Al mes de març
vau tenir la gran sort de que la majoria d’alumnes de 4rt vam desaparèixer una
setmaneta, però no se’ns van endur els alienígenes (quina pena eh, ja creieu
que os havíeu lliurat de nosaltres), érem a Dublín.
Doncs així va
començar tot per a alguns de nosaltres;ens vam llevar a les cinc de la
matinada, primera cosa dolenta, però espereu perquè vam arribar a l’institut,
vam acomiadar-nos dels pares, vam pujar a l’autocar i quan per fi vam arribar a
l’aeroport ja eren les vuit i mitja. Tot i així va donar temps a que l’avió s’atrassés
de mala manera i l’agaféssim gairebé una hora més tard. Menys mal però! Així li
va donar temps al nostre estimat director a trobar el seu DNI, que
pastorejant-nos com anava tot entregat ell a la causa de que cap dels seus
alumnes quedés a terra va oblidar-se els seus propis documents identificatius.
Arribem tocant el
migdia a l’alberg i deixem les motxilles a un lloc on si hi arribem a tirar una
sola bossa més expltava. Estàvem cansats, vam marxar a dinar i a la tarda
coneixíem l’alberg, molt acollidor i el personal de deu. Poc després els
nostres professors van decidir que no estàvem suficientment fet pols per anar
al Phoenix Park caminant (una hora ben bona), per total, no veure res perquè
estava tancat donada l’hora. El sopar, bé, no ens podíem queixar pas, per
acabar el dia una volta al sortir del restaurant i a dormir.
Al matí del
segon dia vam anar al museu de Dublinia on ens vam “transportar” a l’edat
mitjana i a
l’època dels vikings, a la tercera planta no ens van deixar fer
fotos, perquè tractava de descobriments, ¿el més maco? Les escales. Sincerament;
si no hi hagués aquella escala i el vitrall que l‘adornava no m’hi hagués
quedat pas, hi havia unes figures que posaven la pell de gallina.
El jardí de
Saint Patricks Cathedral era preciós, no hi ha una altra paraula per
descriure’l. A la tarda vam anar a fer
una visita a un monument (Estàtua amb més pits que cap) del que, si heu tingut
al Miquel com a professor de música os ha de sonar, sabeu qui és la “Molly
Malone”? Si home sí, la dels cockles and mussels, alive, alive-O. Vam tenim com
cinc hores lliures pel carrer comercial, estava ple de botigues a rebentar i de
gent de tot arreu. Vam coincidir fins i tot amb grups d’alumnes d’altres parts
del territori espanyol. Al acabar, vam anar a sopar una cosa molt típica
d’allà, el “fish and chips.
Al tercer dia si
que ens vam moure d’allò més, bàsicament perquè vam agafar el tren per anar cap
a Malahide, un poble a quinze kilòmetres de Dublín. Allà vam visitar el Castell
de Malahide, impressionant, vam poder
veure com vivia la noblesa anglesa d’aquella època i un cop acabada la
visita, vam anar a dinar al poble on hi havia un port preciós i per desgràcia
cap McDonalds. Se’ns va fer avorrit perquè no hi havia gran cosa a visitar tret
d’un port ple d’aigües amb aigua marró. Un cop a Dublín ja s’acostava l’hora de
sopar així que vam tenir molt poca estona lliure. Amb el menjar no s’hi van
trencar gaire el cap, hamburgueses per a tothom i va que xuta, però el que és
cert és que era boníssima. Aquella nit no va ser com les altres es va donar el
cas d’una desagradable “sorpresa”, els professors es van haver d’enfundar
l’uniforme de Sherlock Holmes i interrogar fins a l’apuntador amb el registre
d’habitacions corresponent. Doncs aquesta “brometa” ens va costar a tots estar
des de les nou de la nit fins a nova ordre castigats i de poc que no ens
prohibeixen anar a la bolera.
Penúltim dia, quin
matí... En teoria hauríem d’haver anat a la Trinity College, on es va gravar
Harry Potter, però al final vam anar a dos quarts dotze perquè els profes van
dir que fins que no apareguessin els objectes que havien desaparegut màgicament
la nit anterior ningú marxava. Finalment del Trinity College, que voleu que us
diem... No va ser per tant, més aviat per gens. Al acabar i com ja era tan
tard, vam anar a dinar perquè tocava sopar més aviat, sobre les sis. A la tarda
ja sopats, vam agafar el bus i ens vam dirigir cap a la bolera, on ens ho vam
passar pipa i vam deixar de banda el petit incident durant unes hores.
Sense
adonar-nos ja érem a dijous, (sí, l’últim dia); vam esmorzar per últim cop a
Dublín i vam fer la maleta, després vam anar a visitar la Chester Beatty
Library, que tampoc és res de l’altre món però almenys és gratuïta.
Quan vam
sortir vam dinar i entre tres i quatre va venir a buscar-nos el bus per tornar
a casa. Quina llàstima... A l’aeroport (a diferència del d’aquí) tot va anar
molt ràpid i a les cinc i deu el nostre vol ja s’havia enlairat. Sobre les vuit
i quaranta ja érem a Barcelona i a un quart de deu ja veiem als pares que ens
estaven esperant. Vam acomiadar-nos de companys i professorat i vam desitjar-nos
un bon cap de setmana perquè ningú pensava fer acte de presència aquell
divendres tot i que no fos festiu.
Doncs ja veieu,
els que han anat de viatge podeu comparar el vostre amb el nostre, el que també
volia que sapiguèssiu és que gràcies a aquesta viatge moltes amistats han
sorgit i d’altres s’han trencat, ha donat temps per estar amb els de sempre i
amb gent nova. Hem descobert que a part d’una sortida lúdica això ens ha servit
per conèixer-nos millor entre companys. Tot i els petits incidents estem
d’acord amb una cosa; per nosaltres ha estat un viatge que si ens deixessin
tornar a repetir, faríem sens dubte.
Alba Ferre i Anna Arenas
